Públic i privat

L’administració pública i les empreses privades estan molt lligades entre si.

Les empreses privades tenen una gran capacitat de creació de riquesa, produeixen la immensa majoria dels productes que donen abast als habitants del món i generen la major part dels llocs de treball. Pel que fa a la producció de bens materials i productes alimentaris, la iniciativa privada ha demostrat al llarg dels anys una gran eficàcia.

Les administracions públiques per l’altra banda ens ofereixen una sèrie de codis normatius (lleis, decrets, normes, guies, protocols, documents informatius...) i de infraestructures bàsiques (carreteres, camins, ponts, ports, aeroports, hospitals, centres educatius...) que faciliten la convivència ciutadana i fan possible la comunicació a gran escala, i l’abastiment d’aliments, de bens materials de consum i de múltiples serveis públics i privats.

En totes les persones, en major o menor grau hi ha sempre un conflicte entre el sentiment individual i el col·lectiu, entre l’individu que som i la societat de la qual formem part. La societat no es res sense cadascun dels elements que la componen. Però cadascú de nosaltres sense la societat que ens acull, ens alimenta i ens educa tampoc som gran cosa.

Per a sentir-se bé amb u mateix cal tindre un cert grau d’autoestima, identificar-se com a individu i prendre consciència de que som una unitat de pensament individual situada en un context físic i social que va molt més enllà dels límits del nostre propi cos, tant el lo físic com en lo social.

Les experiències col·lectivistes o comunitàries extremes, basades en la negació o menyspreu de la persona, en favor del reconeixement absolut de les estructures comunitàries i la negació de la individualitat, han convertit a estes societats en un tot  absolut i omnipresent, que anul·la les voluntats i els sentiments de cadascun dels milions de les persones que componen la societat, amb unes estructures rígides, centralitzades i molt jerarquitzades que vigilen i controlen totes les facetes de la vida de les persones i dirigeixen totes les conductes. 

Per altra banda en les societats individualistes més radicals, basades en l’exaltació de l’individu, en les quals situen els valors i drets individuals per damunt de qualsevol altra consideració social, han convertit a cada persona en el responsable absolut de les seues pròpies glories i de les seues pròpies misèries. En este tipus de societats unes minories han aconseguit acaparar la titularitat de la major part de les estructures de producció en unes poques mans. I es produeix la paradoxa de que encara que les persones es puguen considerar individualment lliures, la capacitat per a desenvolupar-se com a persona individual està molt condicionada per la deficient redistribució de recursos, que es reconcentren en les mans d’unes elits empresarials molt minoritàries que acaparen i controlen la producció, la distribució i el mercat.   

Tant les societats que es decanten majoritàriament per la col·lectivització, com aquelles que ho fan a favor de l’individualisme, acaben pareguent-se molt en alguns aspectes fonamentals. Tant uns com els altres precisen de grans estructures d’àmbit estatal i internacional, ben organitzades en jerarquies que controlen i garanteixen els privilegis d’unes minories que acaparen el poder.

La immensa majoria de les persones tenim una forta tendència a l’autoestima, volem viure en llibertat, sentir-nos bé i créixer com a persones en la societat que ens ha tocat en sort. Hi ha qui pensa que només un estat fort i redistributiu pot garantir el dret de les persones a viure bé i relacionar-se amb llibertat i en igualtat d’oportunitats. Altres per altra banda creuen que la vertadera llibertat radica en la iniciativa privada, en les estructures empresarial de gran capacitat productiva que generen els recursos suficients per a generar el treball, l’autonomia i la llibertat de les persones.

Però ni el sector públic per ell mateix, ni el privat a soles han sigut capaços de conformar societats lliures i equilibrades, on les persones puguen créixer individualment i en llibertat amb la garantia de tindre cobertes les necessitats bàsiques i la igualtat d’oportunitats.

A les societats modernes decantar-se per una iniciativa pública o privada, en detriment de l’altra, és una quimera sense sentit, que a mig i llarg termini resulta perjudicial per a la ciutadania.

El sector públic, en solitari i sense competència, dona lloc a una societat monocolor sense estímuls ni llibertats, on una elit de buròcrates regeixen la societat negant les llibertats individuals.

El sector privat, sense control institucional, conforma una societat altament fraccionada i compartimentada, i uns pocs acumulen molt de poder en detriment de la ciutadania que veu reduïdes les llibertats i les possibilitats de millora.

Una bona convivència del sector públic i el privat en democràcia, és el que millor pot garantir el benestar de la ciutadania.

Cal tindre un sector privat fort que assegure la producció de bens i serveis, que done abast als mercats i que siga capaç de fer arribar la producció a la ciutadania de manera eficaç. Però també fa falta un sector públic fort i poderós, que regule els mercats i facilite la redistribució de recursos, que done garanties de cobertura de les necessitats bàsiques (assistència sanitària universal, alimentació, vivenda...) i la igualtat d’oportunitats (educació pública de qualitat, igualtat real entre sexes...) a tota la ciutadania sense excepcions.

La convivència i la complicitat entre el sector públic i el privat en democràcia, de manera justa i transparent, ens pot oferir les majors possibilitats per a viure en llibertat, per a formar-nos i créixer com a individus en una societat al servei de la ciutadania.

Miquel Sentandreu