Públic
i privat
L’administració pública i les empreses privades estan molt
lligades entre si.
Les empreses privades tenen una gran capacitat de
creació de riquesa, produeixen la immensa majoria dels productes que donen
abast als habitants del món i generen la major part dels llocs de treball. Pel
que fa a la producció de bens materials i productes alimentaris, la iniciativa
privada ha demostrat al llarg dels anys una gran eficàcia.
Les administracions públiques per l’altra banda ens
ofereixen una sèrie de codis normatius (lleis, decrets, normes, guies,
protocols, documents informatius...) i de infraestructures bàsiques
(carreteres, camins, ponts, ports, aeroports, hospitals, centres educatius...) que
faciliten la convivència ciutadana i fan possible la comunicació a gran escala,
i l’abastiment d’aliments, de bens materials de consum i de múltiples serveis
públics i privats.
En totes les persones, en major o menor grau hi ha
sempre un conflicte entre el sentiment individual i el col·lectiu, entre l’individu
que som i la societat de la qual formem part. La
societat no es res sense cadascun dels elements que la componen. Però cadascú
de nosaltres sense la societat que ens acull, ens alimenta i ens educa tampoc
som gran cosa.
Per a sentir-se bé amb u mateix cal tindre un cert
grau d’autoestima, identificar-se com a individu i prendre consciència de que
som una unitat de pensament individual situada en un context físic i social que
va molt més enllà dels límits del nostre propi cos, tant el lo físic com en lo
social.
Les experiències col·lectivistes o comunitàries
extremes, basades en la negació o menyspreu de la persona, en favor del
reconeixement absolut de les estructures comunitàries i la negació de la
individualitat, han convertit a estes societats en un tot absolut i omnipresent, que anul·la les
voluntats i els sentiments de cadascun dels milions de les persones que componen
la societat, amb unes estructures rígides, centralitzades i molt jerarquitzades
que vigilen i controlen totes les facetes de la vida de les persones i dirigeixen
totes les conductes.
Per altra banda en les societats individualistes més
radicals, basades en l’exaltació de l’individu, en les quals situen els valors
i drets individuals per damunt de qualsevol altra consideració social, han convertit
a cada persona en el responsable absolut de les seues pròpies glories i de les
seues pròpies misèries. En este tipus de societats unes minories han aconseguit
acaparar la titularitat de la major part de les estructures de producció en
unes poques mans. I es produeix la paradoxa de que encara que les persones es puguen
considerar individualment lliures, la capacitat per a desenvolupar-se com a
persona individual està molt condicionada per la deficient redistribució de
recursos, que es reconcentren en les mans d’unes elits empresarials molt
minoritàries que acaparen i controlen la producció, la distribució i el
mercat.
Tant les societats que es decanten majoritàriament per
la col·lectivització, com aquelles que ho fan a favor de l’individualisme, acaben
pareguent-se molt en alguns aspectes fonamentals. Tant uns com els altres
precisen de grans estructures d’àmbit estatal i internacional, ben organitzades
en jerarquies que controlen i garanteixen els privilegis d’unes minories que acaparen
el poder.
La immensa majoria de les persones tenim una forta
tendència a l’autoestima, volem viure en llibertat, sentir-nos bé i créixer com
a persones en la societat que ens ha tocat en sort. Hi ha qui pensa que només
un estat fort i redistributiu pot garantir el dret de les persones a viure bé i
relacionar-se amb llibertat i en igualtat d’oportunitats. Altres per altra
banda creuen que la vertadera llibertat radica en la iniciativa privada, en les
estructures empresarial de gran capacitat productiva que generen els recursos
suficients per a generar el treball, l’autonomia i la llibertat de les
persones.
Però ni el sector públic per ell mateix, ni el privat
a soles han sigut capaços de conformar societats lliures i equilibrades, on les
persones puguen créixer individualment i en llibertat amb la garantia de tindre
cobertes les necessitats bàsiques i la igualtat d’oportunitats.
A les societats modernes decantar-se per una
iniciativa pública o privada, en detriment de l’altra, és una quimera sense
sentit, que a mig i llarg termini resulta perjudicial per a la ciutadania.
El sector públic, en solitari i sense competència,
dona lloc a una societat monocolor sense estímuls ni llibertats, on una elit de
buròcrates regeixen la societat negant les llibertats individuals.
El sector privat, sense control institucional, conforma
una societat altament fraccionada i compartimentada, i uns pocs acumulen molt
de poder en detriment de la ciutadania que veu reduïdes les llibertats i les
possibilitats de millora.
Una bona convivència del sector públic i el privat en
democràcia, és el que millor pot garantir el benestar de la ciutadania.
Cal tindre un sector privat fort que assegure la
producció de bens i serveis, que done abast als mercats i que siga capaç de fer
arribar la producció a la ciutadania de manera eficaç. Però també fa falta un
sector públic fort i poderós, que regule els mercats i facilite la
redistribució de recursos, que done garanties de cobertura de les necessitats
bàsiques (assistència sanitària universal, alimentació, vivenda...) i la
igualtat d’oportunitats (educació pública de qualitat, igualtat real entre
sexes...) a tota la ciutadania sense excepcions.
La convivència i la complicitat entre el sector públic
i el privat en democràcia, de manera justa i transparent, ens pot oferir les
majors possibilitats per a viure en llibertat, per a formar-nos i créixer com a
individus en una societat al servei de la ciutadania.
