Públic i privat

L’administració pública i les empreses privades estan molt lligades entre si.

Les empreses privades tenen una gran capacitat de creació de riquesa, produeixen la immensa majoria dels productes que donen abast als habitants del món i generen la major part dels llocs de treball. Pel que fa a la producció de bens materials i productes alimentaris, la iniciativa privada ha demostrat al llarg dels anys una gran eficàcia.

Les administracions públiques per l’altra banda ens ofereixen una sèrie de codis normatius (lleis, decrets, normes, guies, protocols, documents informatius...) i de infraestructures bàsiques (carreteres, camins, ponts, ports, aeroports, hospitals, centres educatius...) que faciliten la convivència ciutadana i fan possible la comunicació a gran escala, i l’abastiment d’aliments, de bens materials de consum i de múltiples serveis públics i privats.

En totes les persones, en major o menor grau hi ha sempre un conflicte entre el sentiment individual i el col·lectiu, entre l’individu que som i la societat de la qual formem part. La societat no es res sense cadascun dels elements que la componen. Però cadascú de nosaltres sense la societat que ens acull, ens alimenta i ens educa tampoc som gran cosa.

Per a sentir-se bé amb u mateix cal tindre un cert grau d’autoestima, identificar-se com a individu i prendre consciència de que som una unitat de pensament individual situada en un context físic i social que va molt més enllà dels límits del nostre propi cos, tant el lo físic com en lo social.

Les experiències col·lectivistes o comunitàries extremes, basades en la negació o menyspreu de la persona, en favor del reconeixement absolut de les estructures comunitàries i la negació de la individualitat, han convertit a estes societats en un tot  absolut i omnipresent, que anul·la les voluntats i els sentiments de cadascun dels milions de les persones que componen la societat, amb unes estructures rígides, centralitzades i molt jerarquitzades que vigilen i controlen totes les facetes de la vida de les persones i dirigeixen totes les conductes. 

Per altra banda en les societats individualistes més radicals, basades en l’exaltació de l’individu, en les quals situen els valors i drets individuals per damunt de qualsevol altra consideració social, han convertit a cada persona en el responsable absolut de les seues pròpies glories i de les seues pròpies misèries. En este tipus de societats unes minories han aconseguit acaparar la titularitat de la major part de les estructures de producció en unes poques mans. I es produeix la paradoxa de que encara que les persones es puguen considerar individualment lliures, la capacitat per a desenvolupar-se com a persona individual està molt condicionada per la deficient redistribució de recursos, que es reconcentren en les mans d’unes elits empresarials molt minoritàries que acaparen i controlen la producció, la distribució i el mercat.   

Tant les societats que es decanten majoritàriament per la col·lectivització, com aquelles que ho fan a favor de l’individualisme, acaben pareguent-se molt en alguns aspectes fonamentals. Tant uns com els altres precisen de grans estructures d’àmbit estatal i internacional, ben organitzades en jerarquies que controlen i garanteixen els privilegis d’unes minories que acaparen el poder.

La immensa majoria de les persones tenim una forta tendència a l’autoestima, volem viure en llibertat, sentir-nos bé i créixer com a persones en la societat que ens ha tocat en sort. Hi ha qui pensa que només un estat fort i redistributiu pot garantir el dret de les persones a viure bé i relacionar-se amb llibertat i en igualtat d’oportunitats. Altres per altra banda creuen que la vertadera llibertat radica en la iniciativa privada, en les estructures empresarial de gran capacitat productiva que generen els recursos suficients per a generar el treball, l’autonomia i la llibertat de les persones.

Però ni el sector públic per ell mateix, ni el privat a soles han sigut capaços de conformar societats lliures i equilibrades, on les persones puguen créixer individualment i en llibertat amb la garantia de tindre cobertes les necessitats bàsiques i la igualtat d’oportunitats.

A les societats modernes decantar-se per una iniciativa pública o privada, en detriment de l’altra, és una quimera sense sentit, que a mig i llarg termini resulta perjudicial per a la ciutadania.

El sector públic, en solitari i sense competència, dona lloc a una societat monocolor sense estímuls ni llibertats, on una elit de buròcrates regeixen la societat negant les llibertats individuals.

El sector privat, sense control institucional, conforma una societat altament fraccionada i compartimentada, i uns pocs acumulen molt de poder en detriment de la ciutadania que veu reduïdes les llibertats i les possibilitats de millora.

Una bona convivència del sector públic i el privat en democràcia, és el que millor pot garantir el benestar de la ciutadania.

Cal tindre un sector privat fort que assegure la producció de bens i serveis, que done abast als mercats i que siga capaç de fer arribar la producció a la ciutadania de manera eficaç. Però també fa falta un sector públic fort i poderós, que regule els mercats i facilite la redistribució de recursos, que done garanties de cobertura de les necessitats bàsiques (assistència sanitària universal, alimentació, vivenda...) i la igualtat d’oportunitats (educació pública de qualitat, igualtat real entre sexes...) a tota la ciutadania sense excepcions.

La convivència i la complicitat entre el sector públic i el privat en democràcia, de manera justa i transparent, ens pot oferir les majors possibilitats per a viure en llibertat, per a formar-nos i créixer com a individus en una societat al servei de la ciutadania.

Miquel Sentandreu

VOTAR O NO VOTAR


En qualsevol activitat humana, la valoració dels resultats està més condicionada per les expectatives que teníem prèviament que per el propi resultat en si mateix.

En situacions i circumstàncies molt concretes, en les quals rebem o deixem de rebre un premi, gratificació, recompensa, pagament o sou per una activitat o producte concret, és relativament fàcil de quantificar el que podem esperar, i valorar després si el premi, preu o pagament rebut es juts, insuficient o excessiu.

Quan una persona espera una quantitat 5 en recompensa per una activitat concreta, si rep 10 es trobarà molt ben recompensat, si rep 4 considerarà que no ha complit expectatives i si rep 1 sentirà una gran desmotivació i li resultarà difícil seguir fent el que fa.

Però hi ha situacions i circumstàncies en les quals ens resulta molt difícil quantificar el que podem esperar d’una manera objectiva, i no tenim ferramentes per a mesurar bé si el que rebem es poc, molt o ajustat al que ens meresquem.

Com a ciutadans, massa sovint sentim de manera distorsionada que aportem molt i rebem poc de la societat de la qual formem part.

Si anem a vendre o comprar un llibre, unes taronges, un cotxe, una casa... o ens llogem per fer un treball concret per hores, dies o mesos, tot i que no serà fàcil aconseguir una valoració o preu just, sempre resultarà molt més fàcil que si volem avaluar altres qüestions més subjectives o immaterial com podrien ser: el nivell d’estima i atenció que ens meresquem i rebem, el grau de responsabilitat que tenim i ens reconeixen, la simpatia o antipatia que generem en els demés... Estes últimes estan més lligades al món de les emocions, i les emocions són molt complexes i difícils de reconèixer, identificar, definir i gestionar.

Molt sovint som incapaços de gestionar mínimament les nostres emocions, i els impulsos ens empenten a prendre decisions que si les analitzàrem mínimament, si les passarem pel filtre del pensament i la reflexió, les rebutjaríem abans de posar-les en pràctica i ens evitaríem algunes conseqüències dolentes que ens compliquen l’existència.

A l’hora de votar se’ns amuntonen moltes emocions, sovint contradictòries i molt barrejades entre si, que ens poden produir sensacions i conviccions d’eufòria, desencant, odi, menyspreu, por, inseguretat, apatia, ràbia, vergonya, culpa, tristor, indiferència... i açò fa que moltes persones anem a votar plenes de visceralitat, amb unes expectatives molt superiors al que cabria esperar d’una lectura assossegada i cabal de la realitat social que ens envolta. Altres per contra ni s’acosten a les urnes, perquè el seu nivell de indiferència i desencant és tan gran i les seues expectatives tan poques que no esperen res de ningú. Ninguna d’estes opcions es gens realista, la primera per excés i la segona per defecte, acaben deixant el poder en les mans d’aquells que saben que votem o deixem de votar per impulsos emocionals, sense pensar ni raonar el perquè votem o no votem, sense analitzar perquè votem a uns o altres, sense sospesar la conveniència o perjuí que es pot derivar per a cadascú de nosaltres el fet de decantar-nos per una o una altra opció.

A l’hora de votar cal fer-ho de manera assossegada i serena, sense deixar-se dur per les vísceres, sense eufòria, sense apatia ni desencant, conscients de que és un acte de llibertat que requereix molt poc de temps i esforç per a nosaltres, però que acaba donant un poder molt gran a unes poques persones que decidiran per nosaltres al llarg de 4 anys i prendran decisions que tindran conseqüències series sobre la vida de les persones que els hem votat. Les decisions dels nostres representants tindran repercussions en la nostra vida, fins i tot molts anys després, en successives legislatures, encara que siguen altres els qui governen. Algunes decisions polítiques es poden posar en pràctica en poc de temps, però hauran de passar molts anys per a poder-les corregir encara que resulten dolentes i perjudicials per a la població.

Cal tindre clar que no votem contra ningú, es inútil i pervers, no ens aporta cap benefici personal ni col·lectiu anar a votar amb la intenció de castigar als adversaris, o a aquells que consideràvem afins a nosaltres i ens han decebut al quedar-se lluny de les nostres expectatives. Molt sovint volem castigar a l’adversari o a l’amic imperfecte i acabem prenent decisions en calent que a mig termini acaben perjudicant-nos.

La corrupció és molt dolenta i produeix molta inseguretat, malestar i desencant entre la ciutadania, però en democràcia sempre serà il·legal, sempre hi haurà alguna possibilitat de lluitar contra la corrupció amb la legalitat vigent. Però hi ha decisions polítiques que poden perjudicar-nos més que la corrupció i sempre seran legals, adaptades a la normativa vigent, a les lleis que elaboren els mateixos representants que nosaltres elegim amb el nostre vot. I per això és tan important que els ciutadans votem amb llibertat, de manera responsable i meditada les opcions que considerem més beneficioses per a la ciutadania.

Son els representant polítics que nosaltres triem els qui elaboren i aproven les normes legals, i prenen les decisions legals que tant ens poden beneficiar o perjudicar.

Cal prendre consciència de la importància del vot, del poder que comporta la suma de milions de vots delegats en unes poques mans que condicionaran el futur de la ciutadania. I votar, votar en gelat, de manera reflexiva sospesant bé els pros i contres de les diverses opcions.

 

Miquel Sentandreu

Invitació a la responsabilitat i el civisme polític

Quan parlen el nostres representants als parlaments, als partits, a les institucions i als mitjans de comunicació, sovint em pareix que esgrimeixen un discurs humiliat, carregat d’odi, insults i menyspreu que em confon i em dona vergonya.

Massa sovint els homes i les dones que ens representen utilitzen un llenguatge que difícilment puc entendre que vaja dirigit a mi ni a cap altre ciutadà amb un mínim d’enteniment i raciocini, de cap de manera em puc identificar amb el que diuen, ni amb la forma com ho diuen.

Sempre espere d’un representant que tinga educació, que siga demòcrata, que practique la tolerància i el respecte als seus adversaris, que defense amb contundència els objectius i les idees sense faltar a ningú, que ens parle com a les persones adultes que som i volem ser, que ens diga les coses de forma clara i senzilla, sense mentires o mitges veritats, i de forma pausada i serena, sense odi ni ressentiment.

Ens parlen com si fórem estúpids, amb expressions ximples, malintencionades i carregades de vulgaritat que pareixen dirigides a mentalitats fanàtiques i gens reflexives.

Resulta trist vore com una gran part dels nostres representants electes malbaraten el temps, les seues capacitats personals i el diners de tots en tractar de convèncer-nos que l’insult, el menyspreu, la confrontació acalorada i la violència verbal tenen alguna mena de virtut.

Si creuen que este es el camí correcte estan molt equivocats, apel·lar als nostres impulsos més primitius, a les nostres emocions més salvatges com l’odi, la ira, l’enveja, la violència..., no tenen res de virtuós, encara que alguns creguen que pot ser la manera més ràpida d’arribar a les persones i aconseguir els vots que donen el poder. Aquests tipus de discursos insulten la intel·ligència humana i la racionalitat de les persones, son una invitació a l’animal que tots duem dins per a que ens comportem com a bèsties desproveïdes de raciocini, i pretenen elevar la visceralitat i l’aborregament a la categoria de virtuts socials.

Hi havia un temps que mirava els nostres representants com persones carregades de seny, de saviesa i de responsabilitat, que sabien contindre i modular els seus impulsos més irracionals i les seues emocions més primitives, en un esforç continuat per desbrinar el gra de la palla i contribuir a conformar una societat més justa i desitjable per a tots.

Però bona part dels polítics han redescobert que defensar les seues idees i propòsits, al·ludint als impulsos més innobles i primitius, produeix unes descarregues d’adrenalina i desencadena unes emocions, tan fortes i desbocades, que empenten a cadascú de nosaltres en particular, i al ramat social en conjunt, a actuar de forma irreflexiva i poc meditada, a prendre unes decisions radicals i sense matisos que ens tenen preparades els dissenyadors de les estratègies polítiques, per a que anem a votar de manera fanàtica, sense pensar, per a que ens decantem per allò més ximple i fàcil d’entendre encara que ens resulte inconvenient i fins i tot perjudicial.

Els ciutadans, en democràcia, tenim la llibertat i el poder d’elegir als nostres representants, però hem d’estar disposats a exercir la llibertat i el poder de forma meditada i responsable. No dona igual votar que no votar. No val a deixar-se dur pel desencant i quedar-se en casa sense votar perquè considerem que tots son iguals, ningú es igual a ningú. Si no votem el que més ens agrade, votarem a qui menys ens desagrade, però cal votar. Votar de manera meditada i reflexiva, amb la ment freda, sense visceralitat, sense fanatismes, sense odi, sense ressentiment.

El fet de votar, tan ximple i senzill, té molta més importància del que pareix, suposa delegar el nostre poder individual a les mans d’uns pocs representants que tindran un gran poder a les seues mans per un període de 4 anys. Hi ha que pensar molt bé a qui votem i perquè, i votar, encara que no coincidim plenament amb ningun dels partits o candidats. Està ben clar que de la nostra elecció depenen qüestions tan importants com el tipus de sanitat que tindrem, l’educació escolar i universitària dels nostres joves, les pensions dels nostres vells, les infraestructures, els transports públics, els impostos, les inversions de l’estat... i tantes altres qüestions que es faran d’una forma o una altra en base al repartiment de forces que els vots dels ciutadans atorguen als nostres representants.

Alguns diuen que el fet de que governen uns o altres és una qüestió de matisos i que no suposen cap gran diferència en la pràctica. Però hi ha matisos que tenen conseqüències pràctiques que poden resultar molt beneficioses per a la ciutadania, i altres amb conseqüències nefastes.

Cal exigir als nostres representants actuals i futurs que ens tracten com a persones adultes, amb serietat i respecte, sense mentires ni enganyifes, de manera mesurada, amb serenitat i educació.

I votar, votar sempre, a més de fer sentir la nostra veu i donar la nostra opinió en qualsevol altra circumstància i moment.

 

Miquel Sentandreu   

EL CAMPEROL

Vull ser camperol

Miquel Sentandreu

Ni empresari, ni agricultor, ni llaurador, ni explotador de terres i persones, ni amo de res, ni esclau de ningú. Sols vull ser camperol, treballar la terra amb les meues mans, cultivar els meus aliments, viure en llibertat, xafar i besar la terra que em dona de menjar, llançar la mirada al cel y descobrir l’eternitat sense alçar els peus de terra.

Les principals ferramentes del camperol son la seua ment i les seues mans, amb un tros de terra i uns utensilis bàsics: una aixada, una fals, un ganivet, un rastell, una motxilla de polvoritzar, podem iniciar-nos en l’apassionant món del cultiu d’aliments a xicoteta escala.

La professió d’agricultor és la més noble i digna de ser estimada que conec, però és també un treball menyspreat i amb poca remuneració econòmica que no té el reconeixement que es mereix.

La dedicació a la terra com a professió pot resultar complicada, ruïnosa i plena de disgust, però si ens dediquem al cultiu de la terra amb mentalitat de camperol, sense pretensions de rendibilitat econòmica, podem establir una relació amb la terra i els seus productes que va molt més enllà de lo purament material. Si dediquem regularment una part del nostre temps a cultivar aliments per al propi consum, a poc a poc anirem entrant en una nova concepció de la nostra pròpia vida y del món que ens rodeja, motivat per la incorporació de noves i valuoses referències vitals que la societat actual ha menyspreat i abandonat per considerar-les inútils i vulgars.

Amb la pràctica de camperol a xicoteta escala, a temps parcial, a ratets, o com cadascú puga i vulga, establirem una relació amb la terra, amb el medi i amb el paisatge que ens aportarà noves emocions y sensacions.

Dedicar una part el nostre temps i el nostre esforç a cultivar la terra i cuidar del nostre entorn, el primer que ens aporta es la possibilitat de realitzar exercici físic, en un ambient a l’aire lliure, que enfortirà el nostre cos i ens obrirà la ment a nous horitzons. El camperol pot realitzar un exercici moderat, mitjanament intens o molt intens, depén del tipus d’activitat que duguem a terme en cada moment y sobre tot del ritme que vulguem imprimir a la nostra activitat. Amb un poc d’experiència coneixerem les reaccions del nostre cos a l’esforç i aquelles postures, condicions i tècniques que ens afavoreixen més o ens resulten perjudicials, i perfilarem la nostra dinàmica de treball buscant l’ergonomia i la comoditat en l’esforç.

Un altre benefici que aconseguirem de la relació amb la terra mare serà la possibilitat d’entrenar i enfortir el nostre sistema immunitari al entrar en contacte amb múltiples agents microbians que estimularan i posaran a prova el nostre sistema defensiu.

La gran quantitat i varietat d’activitats y cultius diversos que podem realitzar requeriran per la nostra part un cert exercici mental, de coordinació, programació, planificació, realització i observació de resultats que ens mantindrà entretinguts i desperts, amb la ment ocupada i centrada en un present real i objectiu que ens ajudarà a meditar de manera serena i assossegada cadascun dels nostres actes.

La finalitat de les activitats del camperol no és l’obtenció de diners sinó la consecució del menjar, o una part del menjar, en harmonia amb el medi. Amb la pràctica de camperol autònom a xicoteta escala no salvarem el món, però pot ser que salvem una part de nosaltres mateixos d’alguns despropòsits com la presa, l’afany de notorietat, els deliris de grandesa, l’ànsia de riquesa sense  límit, l’ansietat, l’angoixa vital... I ens iniciarem en el cultiu de lo senzill: el silenci, el reconeixement dels xicotets plaers quotidians, el treball manual, l’observació de la vida, l’austeritat, la serenitat, l’harmonia amb les persones i l’entorn...

Descobrirem noves realitats ben arrelades sobre bases sòlides i entendrem el valor d’allò més autèntic.

Un instant

Si només hem de viure un instant efímer, a que ve tanta superbia, tanta vanitat, tanta estupideça, tanta bruticia per acabar en un norés.

HUI

El passat ennegrit m'enfosqueix la vida. El futur incert m'amarga l'existència. Només tinc el present, i serà del color que el vulga pintar. El ahir ha deixat de ser. El demà encara no hi és. Hui, quan oblide el passat i deixe d'imaginar el futur, el present serà tot meu i com voldré.

EXISTEN SOLUCIONES, PERO NO SE QUIEREN APLICAR (I)

EXISTEN SOLUCIONES, PERO NO SE QUIEREN APLICAR (I)

Miquel Sentandreu

Artículo 35 de la Constitución española

Todos los españoles tienen el deber de trabajar y el derecho al trabajo, a la libre elección de profesión u oficio, a la promoción a través del trabajo y a una remuneración suficiente para satisfacer sus necesidades y las de su familia, sin que en ningún caso pueda hacerse discriminación por razón de sexo.

Artículo 47 de la Constitución española

Todos los españoles tienen derecho a disfrutar de una vivienda digna y adecuada. Los poderes públicos promoverán las condiciones necesarias y establecerán las normas pertinentes para hacer efectivo este derecho, regulando la utilización del suelo de acuerdo con el interés general para impedir la especulación.

Las minorías que detentan los poderes políticos y económicos de nuestra sociedad, con frecuencia hacen referencia a los contenidos de la Constitución española. Dicen que es el marco legal que garantiza la convivencia ciudadana, la madre de todas las leyes. Incuestionable, inviolable, sagrada e intocable.

Pero a los ciudadanos de a pie, nos resulta chocante y vergonzoso a la vez, que los mismos que abogan por la sagrada Ley de leyes, se olviden tan fácilmente del cumplimiento de sus contenidos.

Millones de españoles se han quedado sin trabajo, miles i miles de trabajadores desocupados han perdido sus casas por no poder hacer frente a sus hipotecas. La constitución, la Ley de leyes como dicen los que la defienden a capa y espada, dice que todos los españoles tenemos el derecho y el deber de trabajar, y también el derecho a una vivienda digna.

Si nuestros representantes políticos creyeran en la constitución tanto como dicen, si fuera tan sagrada para ellos, como nos quieren hacer creer, con la constitución en la mano habrían aplicado normativas para que no hubiera un solo ciudadano sin trabajo. Nadie sin una vivienda digna.

Algunas soluciones son tan fáciles como:

-Acabar con el paro.

-Paralizar los desahucios.

-Eliminar las cláusulas suelo de los contratos hipotecarios.

-Perseguir la corrupción fiscal.

-Imposibilitar el blanqueo de capitales a medio y largo plazo.

Acabar con el paro

Acabar con el paro es fácil, pero nadie se quiere mojar. Es tan fácil como adaptar las jornadas y los salarios al trabajo disponible. Esto se puede hacer pero no se quiere. Una normativa clara y escueta que obligara a empresas y trabajadores a reducir jornadas laborales y salarios en función de la carga de trabajo y los beneficios empresariales, hubiera sido suficiente para evitar la sangría de trabajadores que engordan sin cesar las bolsas de parados.

Se hubiera podido hacer mediante pactos entre las distintas opciones políticas y de acuerdo con empresarios y trabajadores con el fin de garantizar la deseada paz social. Pero en caso de no haber sido posible, el mismo gobierno que nos ha impuesto unilateralmente la actual normativa laboral, podría habernos impuesto unas nuevas leyes laborales que se centrasen en una distribución del trabajo más justa y equitativa que garantizara la percepción de salarios, aunque fueran más reducidos, y el mantenimiento de la dignidad de las personas a través de la actividad laboral. Hubieran podido eliminar por decreto el despido libre y establecer por ley que los horarios, los salarios y los beneficios de las empresas se adaptaran a la situación en cada momento, de forma elástica en función de las demandas y las cargas laborales de cada momento.

Las empresas se hubieran ahorrado buena parte de los pagos por despidos, y el estado los gastos por desempleo y subsidios a parados de larga duración. Y los trabajadores se habrían mantenido ocupados, productivos, entrenados para el trabajo, útiles y con una mayor estabilidad emocional.

Pero la mayoría de las empresas prefieren echar gente a la calle antes que reducir horarios, salarios y beneficios. Los trabajadores prefieren que echen al compañero antes que ver reducidos sus salarios. Los políticos prefieren contentar a los más poderosos. Y los ciudadanos de a pie, los parados sobre todo, somos los que más sufrimos las consecuencias que se desprenden de las erróneas decisiones de los políticos, de la falta de sensibilidad de los empresarios y de nuestra propia insolidaridad.

Millones de trabajadores que en otros tiempos no hubieran compartido por nada del mundo una parte de su trabajo y de su salario con otros compañeros, ahora están en la calle. Ahora se alegrarían de tener trabajo aunque cobrasen menos por hacerlo, un trabajo que les permitiera costear sus necesidades materiales y sentirse útiles.

Miles de millones de euros se dedican a paliar la situación de los parados, mediante los seguros de desempleo y los subsidios a los parados de larga duración. Millones de euros necesarios, pero improductivos, que se pudieran haber ahorrado si los políticos creyeran de verdad que todos los españoles tienen el deber y el derecho a trabar, como dice la constitución.

Políticos, empresarios y trabajadores no hemos tenido la valentía de afrontar con honradez y justicia, la distribución del trabajo y la consecuente distribución de la riqueza que de ella se desprende, y con ello hemos contribuido a la generación de miserias que tarde o temprano nos alcanzan a todos, de una u otra forma.

Pero si se quiere se puede. Bastaría con que los políticos, los que detentan el poder que emana del pueblo, tuvieran la valentía de gobernar por y para el pueblo que los elige y los mantiene, y no en función de oscuros intereses personales y presiones ajenas a los intereses de la colectividad.

(seguiremos con el tema en próximas entregas)